Ricardo Urgell - Biografia

Biografia

Pintor català que per dates i característiques estilístiques de la seva obra madura, s’ha de situar al costat dels pintors Joaquim Mir, Ricard Canals o Hermen Anglada-Camarasa, però que per la seva relació més que ambigua amb els agents del conservadorisme artístic de la seva època, els seus llaços familiars i la seva dubitació estilística inicial, ha gaudit d’una fortuna crítica i historiogràfica notablement desigual, en relació als noms anteriorment citats.

La seva formació artística començà al taller del seu pare, el famós pintor paisatgista Modest Urgell Ynglada. El 1888 realitzà la seva primera exposició pública a la secció d’art de l’Exposició Universal de Barcelona i el desembre del mateix any féu el mateix a la Sala Parés, la històrica galeria de la capital catalana amb la que Ricardo Urgell estigué vinculat tota la seva vida. El 1895 entrà com a alumne a l’escola de la Llotja de Barcelona i guanyà la Medalla de Segona Classe de l’Exposició de Plantes i Flors de Barcelona. El 1897 debutà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on va aconseguir la Medalla de Tercera Classe, amb la obra Gaudeamus. El l900 participà a la primera mostra de la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña (una agrupació artística amb fins comercials, promoguda pel seu pare i els pintors Lluís Graner y Enric Galwey), que utilitzà com a principal canal de difusió de la seva obra pictòrica. El 1901 entrà com a professor auxiliar a l’escola de la Llotja. El 1903 va contraure matrimoni amb Rosa Esplugas –filla d’un dels fotògrafs més importants de la ciutat, Antoni Esplugas- i el 1906 va néixer el seu únic fill, Josep Maria. El 1907 guanyà la Medalla de Segona Classe a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, amb una de les seves obres més ambicioses: A primera hora del mercat. La seva ratxa de condecoracions no va parar i el 1908 va obtenir una Menció Honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, seguida d’una altra Medalla de Tercera Classe atorgada pel mateix certamen el 1910.

A partir d’aquell any va optar també per mostrar la seva obra a certàmens oficials internacionals: així doncs, la seva obra es va poder veure al Certamen Internacional de Buenos Aires (on el premiaren amb una Tercera Medalla per El bolsín), a l’Exposició Universal de Brusel•les i al saló de la Société des Artistes Français de París. El 1911, aconseguí la màxima condecoració a la VI Exposició de Belles Arts de Barcelona, amb la pintura titulada L’esposa infidel o la filla del carboner. El 1912 participà a la Latin British Exhibition de Londres, on va ser un dels artistes que va aportar més peces. El 1915 la seva obra va aparèixer exposada en altres espais allunyats de la Sala Parés i els esdeveniments oficials, concretament al Cercle Artístic i a les Galeries Laietanes. El març de 1917 va trencar la dinàmica de participar només a exposicions col•lectives i va fer la seva primera gran exposició a títol personal, a la Sala Parés. A l’abril del mateix any acumulà un altre premi en el seu palmarès: la Medalla de Segona Classe a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. Precisament, el jurat d’aquest esdeveniment li va donar el 1920 el seu últim premi, una Condecoració, la qual va passar a engrandir el seu ja de per si bastant carregat medaller i ajudà indirectament a que fos elegit com un dels artistes que havien de participar a la magna exposició d’art espanyol del barroc fins a l’actualitat, que es va celebrar a la Royal Academy de Londres. Finalment, el 1923, li arribà el reconeixement institucional a la seva ciutat i li concediren una sala especial a l’Exposició de Primavera que cada any organitzava l’ajuntament (la bona acollida per part de la crítica fou unànime). El 1924 participà puntualment a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid –amb una peça sorprenent centrada en la temàtica de la boxa (Último round)- i envià una altra obra al 23rd International Exhibition of Paintings organitzada pel Carnegie Institute of Pittsburgh. En ple estat de gràcia, morí sobtadament a la seva residència del barri de Sant Gervasi de Barcelona.

Ricardo Urgell al seu estudi del carrer Aulèstia i Pijoan de Barcelona, 1903.